Un rostit i el procés

L’altre dia vaig fer el meu primer rostit tradicional. Jo, en general, sóc més de cuinar coses “rares”, que diu la meva mare, però tradicional, tradicional, no. La cosa és que aquest cap de setmana em vaig posar, amb la inestimable i imprescindible ajuda de la meva mare (ella pot fer coses “rares” i tradicionals, és el que tenen les mares, que saben fer de tot), a fer un rostit de garrons de porc.

Entre pitos i flautes el rostit va estar coent més de quatre hores (el vam fer el matí de dissabte i el vam acabar el matí de diumenge) i va quedar excel·lent. Jo sóc responsable de gairebé tot excepte de la sal, l’anís i el conyac que van ser decisió de la meva mare (i sort n’hi va haver!).

Mentre dinàvem la meva germana va dir “Tanta feina, total, per 15 minuts” (que és, tirant molt llarg, el que vam trigar a menjar-nos-els). I primer vaig pensar que tenia raó, però després em vaig adonar que no, que jo m’ho havia passat molt bé aprenent a fer aquell plat i donant voltes als garrons perquè no es coguessin més d’aquí que d’allà i triturant la salsa ben fina, ben fina, perquè ningú hi trobés cap nosa de res i coent els bolets i donant-los voltes perquè perdessin tota l’aigua abans de posar-los al rostit… vaig disfrutar de cada instant d’aquelles més de quatre hores i l’objectiu, menjar-nos-els en menys de 15 minuts, no va passar-me pel cap ni un moment. I em sembla que és per això que ho vaig disfrutar tant.

Hi ha un munt de coses que no faríem mai si només ens fixéssim en quin serà el resultat, com ara cuinar uns garrons de porc, i també hi ha un munt de coses de les que podríem gaudir molt més si no ens penséssim que són només un tràmit per aconseguir alguna altra cosa.

Jo fa temps volia publicar una novel·la. I dic ben dit, perquè esciure-la, esciure-la no volia, jo el que volia era publicar-la i ja està. Haver-la d’escriure era una tortura, perquè m’hi posava i no em sortia res que fos publicable (perquè jo escriure novel·les no ho he fet mai, però llegir-ne, n’he llegit unes quantes i ja començo a saber distingir el gra de la palla). Tot plegat era desesperant i com que era desesperant doncs no escribia.

Així que un dia que em vaig trobar amb un munt de temps i no sabia ben bé què fer-ne em vaig apuntar a un curs de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès per si em servia per publicar la meva novel·la.

I no, no m’ha servit per publicar res, m’ha servit per voler escriure, una novel·la o el que sigui. La cosa és escriure, disfrutar del procés que va de tenir una idea al cap a construir-la amb paraules, a reescriure-la fins que el que hi ha sobre el paper és exactament allò que tenies al cap, i millor encara, fins que allò que hi ha al paper dibuixaria la idea que tu tens al cap dins el cap del lector hipotètic que potser no tindràs mai.

Així que ara ja sé que cuinar i escriure (entre moltes altres coses) tenen el seu què, encara que triguis molt a arribar on vols arribar i que tot plegat potser tingui un resultat més aviat efímer.

Deja un comentario

Archivado bajo General

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s