Vulnerabilitat

Jo tinc dues maneres d’estar: cap endins o cap enfora. Normalment, estic cap enfora, parlo molt, llegeixo molt, pregunto molt, surto molt… però quan estic cap endins estic cap endins del tot, jo sola amb mi mateixa, i penso. Molt.

És la meva manera d’aprendre. A mi la vida se’m tematitza. Tot d’un plegat passa que hi ha conceptes, idees o situacions que es repeteixen recurrentment. A vegades passa que aquests conceptes, idees o situacions són nous, desconeguts, i el meu cap s’esforça sobremanera per trobar-los un lloc en el meu mapa mental de les coses. Llavors començo amb les associacions d’idees a veure a quina idea pre existent enganxo aquest nou element. A vegades aquest procés és instantani, quan no ho és, me’n vaig cap endins.

Si estic escribint això és que ja he sortit cap enfora un altre cop. He enganxat una nova idea al meu mapa mental.

La cosa que em rondava era la vulnerabilitat. Portava un munt de dies reflexionant sobre la cosa en qüestió fins que vaig veure aquest video.


I ara riureu, però el que he entès, sobretot, després de veure el video és perquè el món està fatal. Tot ell sencer. I sobretot perquè la classe política mundial fa pena de veure.

Resulta que per sobreviure i no sentir-nos tan petits i insignificants els humans intentem adormir la vulnerabilitat. Com si la tapessim amb una manteta perquè no surti. El problema és que això quan ho fas afecta totes les emocions, així que, d’acord, ja no et sents vulnerable, però tampoc no sents plenament l’alegria, l’amor, la tranquil·litat… les coses bones, vaja. L’altra cosa que fem per intentar no sentir-nos vulnerables és convertir la incertesa en certesa. I finalment, si tot això no funciona, li donem la culpa del que sigui a algú altre.

I aquí és on he entès què coi passa. Resulta que les persones que es dediquen a la política (que són exactament com nosaltres, vull dir que senten les mateixes emocions) han tapat totes les emocions amb una manta perquè ser polític ha de ser dur de collons, amb la qual cosa, com que no senten les emocions, tampoc no tenen empatia. Com que amb això sol no se’n surten, i segueixen sentint-se petits i insignificants, s’han anat dedicant a construir discursos on el que havia de ser necessàriament incert (el futur) es convertia automàticament en una certesa i si algú s’atrevia a pensar diferent estava equivocat. I com que això tampoc no ha funcionat s’han dedicat a donar la culpa als altres (els mercats, Europa, els beneficiaris de la PIRMI, els funcionaris que cobren massa, el sistema educatiu, la universitat, els indignats…).

I ara a mi em fan llàstima els pobres. Estan desconectats del món, tenen als ciutadans emprenyats a més no poder, hi ha els mercats, les institucions financeres i ves a saber qui més, dient-los què han de fer… Ha de ser terrorífic haver guanyat unes eleccions!

Tal com ho veig jo poden seguir fent el que han fet fins ara, que en llengua vernàcula seria una barreja entre fer el joc de la puta i la ramoneta i amagar el cap sota l’ala, o abraçar la seva vulnerabilitat. Acceptar que són imperfectes, demanar perdó pels seus errors, abraçar l’incertesa i aprendre a viure amb ella i deixar de culpar els altres i assumir la seva responsabilitat.

D’acord que això vol dir que no podran acabar la legislatura, però estic convençuda que tots plegats serem més feliços, sobretot ells.

5 comentarios

Archivado bajo General

5 Respuestas a “Vulnerabilitat

  1. Eres demasiado buena Maite. Creo que no todos/as los politicos/as se sienten vulnerables, etc., los hay de más amplio pelaje: desde los que directamente están “en eso para hacerse ricos”, hasta los que, incluso sinceramente, mantienen una ideología que desde otras perspectivas con claramente egoistas. Y que le vamos a hacer, así son las cosas. Cada vez veo más claramente aquello que un amigo mío decía de: esto no es más que una guerra.

    • MaiteUró

      No soy demasiado buena. Sí creo que todas las personas se sienten vulnerables alguna vez, los políticos incluidos, la cosa es que hay manifestaciones de ese sentimiento que son banstante malas: qué hace que una persona que ya tiene mucho dinero quiera más? la avaricia? y que es la avaricia sino un reflejo del miedo a perderlo todo? El egoismo no es más que otra representación del miedo: por si acaso, primero yo, después yo y después más yo. De hecho creo que soy bastante cínica, porque tu te imaginas a Zapatero, Rajoy, Mas, Aguirre, o quien sea, pidiendo perdón? Yo no. Así que sí, esto es una guerra.

  2. Pingback: Liquidez | Maite Uró

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s