Una vida estranya

M’he llevat aquest matí fent balanç. El dia ja ho té això. Se m’ha posat una frase al cap i es repetia tota sola, ella mateixa. Llegia els diaris i entre paraula i paraula s’hi colava un “Aquest ha estat un any estrany”. Així, com si res. I la cosa és que com més es repetia la frase dins el meu cap més clar tenia que no és que aquest any, concretament i només aquest, hagi estat un any estrany, és que ja fa bastant que tot, la vida, és bastant estranya.

Tinc una certa tendència a somniar desperta i a fer volar coloms, així tot junt i al mateix temps. No us ho recomano. Vius en una especie de món imaginari i futurible, constantment. I la realitat, tossuda ella, sempre, sempre surt diferent de com l’havies imaginada tu. Et fots uns pinyos contra la realitat que fa por de veure. Té una part entretinguda, però, això de fer prediccions imaginatives. El meu cap té una certa tendència a començar totes les frases amb un “I si…”. Però a diferència d’altres persones que també comencen a pensar sempre amb un “I si…” jo ho faig cap endavant. Vull dir que quan reflexiono cap enrera, quan faig balanç com avui, poques vegades començo amb un “I si…”.

Alerta (ara anava a posar un Ojo d’aquells però he pensat que millor ser correcte), no és pas que no m’adoni de cada cop que l’he cagat. Més que res perquè com les cagades són freqüents i memorables és impossible no adonar-se’n, ves. La cosa és que quan miro enrera és fàcil veure no només on la vaig cagar, sinó també perquè la vaig cagar. I el perquè és la part important de la cosa. Perquè demà em tornaré a equivocar però si tinc clars els perquès passats serà més difícil que la torni a cagar amb el mateix.

Perdoneu per tants cagars, però és que això meu no són simples equivocacions són cagades en tota la magnitud de la cosa. Monumentals.

Així que he començat el matí pensant “Aquest ha estat un any estrany” i m’he posat a analitzar-lo per trobar els perquès de les meves cagades perquè així començo l’any bé, amb les coses clares. I el resultat m’ha espaordit una mica (hem d’ampliar vocabulari). No sabria dir-vos quin  ha estat el procés mental que he seguit, perquè ha estat més aviat caòtic i perquè, si us he de dir la veritat, no m’he adonat que l’havia fet fins que la frase “Aquest ha estat un any estrany” s’ha convertit, ella sola, en “És la vida que és estranya”.

Jo faig plans. Sempre i per tot, però mai es compleixen. Tinc una capacitat d’adaptació bastant important, jo, apresa a base dels pinyos aquells contra la realitat de més amunt. Quan sembla que està tot més o menys sota control, PAM!, la realitat es treu un conillet de la chistera (aquí em passo la correcció pel forro que això es diu copalta o barret de copa, i que voleu que us digui…) i ja la tenim liada. Au! torna a començar! Els meus plans són fets de tal manera que no els pots modificar, els has de començar de zero, perquè amb els plans vitals passa que quan no es compleixen és perquè la premisa de base estava equivocada. I si la premisa de base està equivocada no n’hi prou amb fer petits ajustos, has de començar de zero.

El què ha passat aquest any és que he hagut de canviar de plans més sovint que el 2010 perquè més premises de base eren equivocades. I això ja em va passar el 2010, que vaig canviar de plans més sovint que el 2009. I així fins al principi del meu fer plans per tot que no sé exactament quan va començar. La cosa és que cada vegada més sovint més premises estan equivocades. I m’he espaordit perquè això no canviarà, cada any serà més estrany que l’anterior. Així que no són els anys que són estranys, és la vida tota ella.

Potser té a veure amb allò de que quan més aprens més t’adones que no saps res. Però si és així tenim un problema, perquè jo, mal que bé, cada dia aprenc alguna cosa, que siguin coses importants o no, això ja no ho sé. Així doncs, després d’adonar-me que és la vida que és estranya, jo necessitava una “moraleja” (en català d’això se’n diu moralitat, moral, però no sé perquè no m’agrada, trobo que porta a confusió). Doncs això que necessitava una especie de moraleja, una resposta a la pregunta “i ara què?”.

I el pitjor ha estat la resposta, perquè, és clar, si la vida és estranya perquè surt per peteneres i quan ja et sembla que ho tens tot controlat, tot plegat fa PUF!, doncs la resposta a “i ara què?” és “i ara res, anar tirant i qui dia passa any empeny i el que ha de ser serà i ja ens ho trobarem”.

Ara vès qui fa plans així! Jo aquest any ni propòsits d’any nou ni res, tu! Anar tirant, perquè tal com pinta tot, fer plans, ara mateix, és perdre molt, però molt, molt, el temps. I jo si una cosa tinc clara és que un dia em moriré, així que com que el temps és limitat, val més no gastar-lo a la babalà.

Bon Any!

Deja un comentario

Archivado bajo General

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s