Refugiats

Article publicat al Regió7 el 24 d’abril 

L’estiu de l’any passat una fotografia d’un nen ofegat va remoure consciències i va contribuir a donar a conèixer la situació de milions de persones siries que fugien d’un conflicte armat que ja feia 4 anys que durava. Des de llavors, es parla de la crisi dels refugiats i se’n parla des de l’urgència i des de la solidaritat, i no tan sovint des de la justícia i la defensa dels drets humans.

A Siria hi ha una guerra civil que ha generat gairebé 5 milions de refugiats, sense comptar els desplaçats interns que ronden els 6,5 milions de persones. La guerra civil de Siria, però, no és l’únic conflicte armat al món que genera demandants de refugi, ni les persones que fugen de llocs en conflicte ho han començat a fer ara.

El 31 de desembre del 2014, ACNUR (l’agència de les Nacions Unides encarregada de la protecció de les persones refugiades) comptabilitzaba 59,5 milions de persones desplaçades per culpa de conflictes armats. D’aquestes, 19,5 són demandants de refugi, 38,2 són desplaçats interns (que han abandonat casa seva però no han sortit del seu país), i 1,8 milions són sol·licitants d’asil polític. I totes aquestes persones no estan venint a Europa. De fet, els països que acullen un major nombre de refugiats són països també en conflicte i/o amb una situació sòcio econòmica complicada.

Els països que acullen o gestionen el major nombre de desplaçats (incloent desplaçats interns) són:

  • Síria (8 milions)
  • Colòmbia (6 milions)
  • Irak (4 milions)
  • República Democràtica del Congo (3,6 milions)
  • Pakistan (2,9 milions)
  • Sudan (2,5 milions)
  • Sudan del Sud (2 milions)
  • Turquia (1,7 milions)
  • Afganistan (1,3 milions)
  • Nigèria (1,1 milions)
  • Birmània (1,1 milions)
  • Líban (1,1milions)
  • Somàlia (1,1 milions)
  • República Centre Africana (1 milió)
  • Iran (980.000).

El país occidental que més refugiats acull és Alemania amb 455.000 persones, seguida dels Estats Units amb el mateix nombre. Espanya només acollia 13.593 refugiats a desembre de 2014.

El 1951 es va signar la Convenció sobre l’Estatut de Refugiats de les Nacions Unides que definia refugiats com al grup de persones que es reconeixen com a migrants forçats, ja que en els seus països són perseguits per les seves creences, races, per conflictes armats o per desastres naturals. En l’actualitat, la definició també inclou les persones que marxen dels seus països perquè la terra no els assegura la subsistència.

Els estats signants d’aquesta convenció tenen l’obligació d’acollir les persones demandants de refugi i oferir-los l’ajuda bàsica per a la seva subsistència i la seva seguretat. No és una qüestió de solidaritat, és una qüestió de legalitat internacional. De moment, però, la majoria d’estats no ha reaccionat amb la celeritat ni la fermesa que seria d’esperar davant la magnitut de la crisi. Posen les dificultats logístiques i la necessitat de gestionar-ho adequadament com a excusa per la seva inoperància però la realitat és que, en el cas d’Espanya com a mínim, mai hi ha hagut protestes massives ni s’ha perdut cap vot per no haver fet el que calia davant de situacions de vulneració de drets humans com aquesta. De fet, en els gairebé 30 anys que fa que Espanya és receptora d’immigració, s’ha fet servir amb motivacions electoralistes i generant una visió completament distorsionada d’aquest fenòmen. Al nostre país s’ha abordat sempre la immigració, i els demandants de refugi són també immigrants, des de l’assistencialisme i la conflictivitat, i no des de la justícia i els drets humans.

Si abordéssim tant la crisi de refugiats com el fenòmen migratori des de la justícia i la defensa dels drets humans hauríem, inevitablement, d’enfocar-nos en les causes i llavors veuríem que, en realitat, nosaltres, els occidentals, en som responsables també: per vendre armes a països en conflicte, per signar acords comercials que dificulten la subsistència als països d’origen, per l’intervencionisme econòmic, per donar suport a governs dictatorials per motius econòmics, etc.

La fotografia de l’Aylan mort a la platja va generar molta ràbia i tristesa que algunes persones han canalitzat cap a la solidaritat. Cal anar més enllà, però, per intentar que no hi hagi més fotografies com la seva. Cal abordar aquesta situació des de la justícia i des del reconeixement de les nostres responsabilitats: si venen és perquè entre tots els hem fet marxar.

Deja un comentario

Archivado bajo General

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s