Ai!

big bangPerò vas dir que si. I de sobte el meu plexe solar va experimentar un big bang, una explosió però cap endins. D’això se’n diu implosió, oi? Tota jo era com una mena de bola d’alguna cosa intensa però sense massa, sense matèria. No sé, jo sóc de lletres i la física no em va anar mai bé.

Va ser com si de sobte no fos sinó amor. I si, a mi també m’ha fet vergonya escriure una pastelada com aquesta, però sobreviuré. Primer, va ser com si fos la personificació de l’amor, però a mesura que implosionava es va anar transformant en la felicitat més pura i intensa, i tot seguit, gairebé sense temps per ser felicitat, es va tornar directament un terror infinit que va fer que no hi hagués ni aire ni llum ni res. Va ser com un big bang al revés. Primer tota l’energia del món, però instantàniament el buit més buit dels buits: un abisme cap al res.

Per una micromillonèssima (això existeix?) de segon vaig experimentar un moment d’aquells d’il·luminació transcendental i vaig saber que l’amor és un oscil·lar permanent entre la felicitat absoluta i el buit terrorífic. I que el contrari de la felicitat no és ni la tristesa ni el cansament ni la ràbia ni res. El contrari de la felicitat és la incapacitat total i absoluta de viure, de sentir, de voler, de pensar, i de tot.

Ai!

Deja un comentario

Archivado bajo Relatos

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s