Dos dies

dos diesAvui tinc dos dies més de vida dels que tenia el meu pare quan es va morir. I en aquests dos dies he pensat un munt de coses.

La primera és que des que el meu pare es va morir jo n’he parlat sempre com una cosa que m’havia passat a mi. Jo vaig perdre el pare, jo he crescut sense pare, jo no sé el que és ser adulta amb pare… La seva mort era una cosa que em va passar a mi. I potser sí que em va passar a mi però sobretot a ell. Ell és el que va viure dos dies menys dels que he viscut jo. Aquests dos dies que jo he respirat, he vist, he parlat, he estimat, he disfrutat… aquests dos dies, ell no els va tenir. I em sap moltíssim greu, per ell.

La segona cosa que he pensat és que no sempre recordo que em puc morir en qualsevol moment. Jo podría morir-me ara mateix. I tot i que una mica de por em fa pensar-ho, sobretot el que passa quan hi penso és que em venen ganes de fer coses, d’omplir els minuts i segons, de fer les coses a consciència, amb intenció. Gairebé com si fos un homenatge al meu pare. Jo, que tinc la sort de poder viure aquests dies més que ell, els hauria d’aprofitar de veritat.

La tercera cosa que he pensat és que fem servir la paraula trauma molt a la babalà. Que se’t mori el pare quan tu tens 14 anys és dur i t’afecta per a la resta de la teva vida, per bé i per mal. Sovint em passa que penso que alguna cosa que dic o faig surt d’alguna cosa que deia o feia el meu pare, però sovint també em passa que hi ha coses que dic o faig que sé amb una certesa gairebé absoluta que serien diferents si jo hagués crescut amb ell al meu costat. Jo sóc com sóc perquè el vaig tenir a la vora un temps, però també sóc com sóc perquè es va morir quan ho va fer. I no he hagut de superar cap trauma, jo. El que he hagut de fer és aprendre a viure amb el fet que jo no he tingut pare. I ho he fet força bé, la veritat.

Ara, miro enrera i recordo el meu pare quan tenia la meva edat. Ara, el puc veure com una persona i no com una idea, un concepte, un rol. Ara sé que morir-se és una merda molt gran, molt més que que se’t mori algú. Jo sé que quan se’t mor algú el dolor és insoportable però també sé que se’n va. Morir-se no té remei.

No sabem quan passarà ni de quina manera. No sabem quan de temps ens queda per fer tot el que volem fer i, sobretot, per aprendre a fer-ho de la manera que volem fer-ho. La cosa és viure de manera que si t’has de morir ara mateix no et penedeixis de res i puguis dir amb una mica de tristesa però també amb molt d’orgull: que me quiten lo bailao.

2 comentarios

Archivado bajo Relatos

2 Respuestas a “Dos dies

  1. Qualsevol es pot morir ara mateix, per tan aprofita per visitar Pons’s Blog ara que som vius😛

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s