Archivo de la categoría: General

Ràbia i amor – Rage and love

Lizette Gauthereau.

CASTELLANO MÁS ABAJO. ENGLISH BELOW

Avui sentim ràbia i la ràbia és bona. Ens activa i ens fa fer coses. Ens ajuda a posar límits i a dir prou. Fem servir la ràbia que sentim per sortir de casa i quan haguem sortit de casa deixem-la marxar i agafem l’alegria.

Sigue leyendo

Anuncios

1 comentario

Archivado bajo General

1 d’octubre de 2017

Castellano más abajo. English below.

Ahir vaig acabar de presidenta d’una mesa electoral. Va ser per casualitat. El pla era anar a les 5 a defensar el col·legi electoral, votar i tornar a casa a dormir. El pla va torçar-se una mica però ahir va ser millor no dormir.

Vaig tenir l’honor de presidir una mesa electoral i treballar tot el dia amb els meus companys i companyes mentre la gent votava amb molta alegria i valentia. Al meu col·legi electoral no va haver-hi càrregues però vam viure les càrregues a altres llocs com si les rebéssim nosaltres. Va venir gent a votar plorant d’alegria, o de pena o de ràbia. Va venir gent a votar amb cadira de rodes, caminadors, bastons… Tots ens van donar les gràcies per estar allà recollint els seus vots i nosaltres els les donàvem per venir a votar. Ahir va ser un dia bonic, alegre, trist, confús, surrealista, paranoic i rabiós. Tot junt. I avui estic esgotada però honrada i orgullosa d’haver participat de tan a prop i tan intensament del que vam viure ahir al meu país.

Sigue leyendo

Deja un comentario

Archivado bajo General

Las manos

Las manos son la primera parte de un cuerpo que te toca, generalmente. De pequeñita decidí que a parte de preocuparme de que la gente que me tocara no fuera gilipollas también debía preocuparme de que sus manos fueran dignas de tocarme. Cuando decidí eso estaba en una fase de ego subido, que le vamos a hacer.

La cosa es que por tener que preocuparme de que las manos fueran dignas de tocarme empecé a fijarme mucho en las manos de la gente. Yo soy de fijaciones fijas y permanentes así que ahí sigo. Analizo manos. Como se mueven. Si las uñas son cuadradas o redondas, si están limpias o no. Si son ásperas o suaves. Si están adornadas o no. Si son discretas o más «in your face»…

Y ahora que lo pienso, hacer eso es bastante absurdo por mi parte porque yo no tengo las manos más elegantes del mundo. Mis manos son más bien pequeñas y mulliditas. Mis dedos son cortitos y redonditos (todo así en diminutivo por lo de tenerlas pequeñas). Y me muerdo las uñas. Eso sí, muevo las manos con una gracia y un desparpajo muy resultón, y además las muevo mucho. Creo que lo hago para que nadie las pueda observar detenidamente.

Deja un comentario

Archivado bajo General

Música

Ara fa uns mesos que quan camino porto els cascos posats i escolto música. M’he fet una playlist d’aquelles amb música per accelerar el ritme quan vaig tard, com aquesta:

I música per quan necessito una estona de felicitat, com aquesta:


I canto. Trobo que cantem poc. Cantar és diferent de parlar. Quan cantes, no sé si sabré explicar-ho prou bé, treus coses que no treus quan parles. Quan canto respiro diferent. Respiro fatal igual, que la meva capacitat pulmonar és la que és, però respiro diferent. Es com si sortís aire que està estancat per allà dins. Jo tinc la sensació que faig net, quan canto. I així, a hores intempestives, quan no hi ha gaire gent pel carrer, jo canto.

L’altre dia, cantava aquesta:


I, és clar, emocionada com estava, anava fent saltironets i passets i de tant en tant em parava per donava un copet de malucs discret… i jo tan tranquil·la fins que em va passar pel costat un home que havia caminat per darrera meu una bona estona, vaig deduir, perquè em va dir: «cantes molt bé». I jo primer em volia morir de la vergonya però després em vaig adonar que l’home tenia cara de cansat però somreia d’orella a orella. I si el meu petit show de carrer l’havia fet content, doncs millor.

També tinc cançons per quan torno a casa. Cançons per caminar a poc a poc. De nit, quan ja tothom és a casa seva i jo encara volto. A vegades, enlloc d’anar pel camí més curt, agafo el més llarg. No és que no vulgui anar a casa és que vull gaudir del fet d’anar cap a casa. Donar-me temps per buidar el cap i el cos del dia. I llavors escolto música així:


I també canto, però fluixet, que la gent dorm.

1 comentario

Archivado bajo General

Fer-se un New York

La cosa és fer-se un New York de tant en tant. Fer-se un New York és llevar-se al matí i dir «A prendre pel sac» i sortir al carrer com si t’haguessis de menjar el món. Jo em poso sabates que fan soroll en dies així, que es noti que hi sóc.

 

2 comentarios

Archivado bajo General