Música

Ara fa uns mesos que quan camino porto els cascos posats i escolto música. M’he fet una playlist d’aquelles amb música per quan necessito una estona de felicitat, com aquesta:

I canto. Trobo que cantem poc. Cantar és diferent de parlar. Quan cantes, no sé si sabré explicar-ho prou bé, treus coses que no treus quan parles. Quan canto respiro diferent. Respiro fatal igual, que la meva capacitat pulmonar és la que és, però respiro diferent. Es com si sortís aire que està estancat per allà dins. Jo tinc la sensació que faig net, quan canto. I així, a hores intempestives, quan no hi ha gaire gent pel carrer, jo canto.

L’altre dia, cantava aquesta:

I, és clar, emocionada com estava, anava fent saltironets i passets i de tant en tant em parava i donava un copet de malucs discret… i jo tan tranquil·la fins que em va passar pel costat un home que havia caminat per darrera meu una bona estona, vaig deduir, perquè em va dir: «cantes molt bé». I jo primer em volia morir de la vergonya però després em vaig adonar que l’home tenia cara de cansat però somreia d’orella a orella. I si el meu petit show de carrer l’havia fet content, doncs millor.

També tinc cançons per quan torno a casa. Cançons per caminar a poc a poc. De nit, quan ja tothom és a casa seva i jo encara volto. A vegades, enlloc d’anar pel camí més curt, agafo el més llarg. No és que no vulgui anar a casa és que vull gaudir del fet d’anar cap a casa. Donar-me temps per buidar el cap i el cos del dia. I llavors escolto música així:

I també canto, però fluixet, que la gent dorm.