Les coses que no em caben en un tuit

Jo no serveixo pel Twitter. Pixo fora de test d’una manera bàrbara i acabo dient coses que no són exactament les que volia dir. Per un moment, m’ha passat pel cap de fer un fil d’aquests, però de seguida m’he adonat que era molt probable que també acabés dient coses que no volia dir.

Aquesta setmana s’ha donat a conèixer una actuació racista dels Mossos d’Esquadra a Sant Feliu Sasserra. D’actuacions racistes de les policies n’hi ha cada dos per tres, aquest cop la víctima va poder gravar l’agressió i fa feredat d’escoltar.

Es va convocar una manifestació a Manresa de condemna a aquesta agressió i al mateix temps es feia públic que els sis mossos implicats els han traslladat a un altre lloc. I ja està. Com si n’hi hagués prou.

Durant la manifestació un manifestant va donar un cop a un càmera de televisió que va causar desperfectes a la càmera i la responsable del mitjà pel qual treballa va fer un tuit que deia: “Curiós. Manifestació a Manresa contra el racisme i els manifestants es mostren racistes amb els periodistes que treballen. Vergonya!!!»

I a mi el que em va fer vergonya va ser el tuit, i em vaig enfadar, i vaig pixar fora de test. Una persona responsable d’un mitjà de comunicació té l’obligació de fer servir les paraules amb molta cura, sempre. A la facultat de periodisme t’expliquen que la realitat no es pot explicar en la seva totalitat. El paper del periodisme és triar quina part de la realitat és important explicar. Un cop has decidit què és important, has d’explicar per què és important i després has d’explicar què ha passat de la manera més honesta i plural possible. El periodisme decideix i controla de què es parla i com (ara també ho fa Twitter, però començo a ser conscient que sóc de la vella escola i que jo això de les xarxes ho porto més aviat malament). Per això, és tant important fer servir les paraules amb cura, de fet, els meus dos últims tuits són un exemple claríssim d’això mateix.

Posar al mateix sac les agressions que pateixen les persones racialitzades i l’agressió que va patir el càmera de televisió és deshonest i no contribueix a explicar la part de la realitat que és la manifestació. Però a més minimitza, descontextualitza i confon sobre el que sí és racisme.

Fa temps que el periodisme en general, i el local en particular, usa les persones racialitzades i migrades com a objectes de la notícia, però mai, o molt poc o només com a víctimes, les converteix en subjecte de la notícia. Parlen d’ells, però no amb ells.

Aquests dies, entre el que passa als EUA i el que s’ha fet públic aquí, parlarem del racisme de la policia i potser toca concentrar-se en aquest racisme i prou ara, i posar-hi llum i fer-lo visible. Però algun dia haurem de començar a parlar del racisme del periodisme que categoritza les persones racialitzades i migrades, que etiqueta i pressuposa. Que les converteix en objecte de la notícia, però no les fa subjectes de la comunicació. Que parla amb experts i administracions públiques i la policia i qui sigui, però no amb persones racialitzades i migrants per què puguin donar el seu punt de vista sobre el que en diem realitat.

No justificaré cap agressió a ningú, mai. Va semblar que ho feia al twitter perquè jo curt no sé escriure. Però em pregunto si el càmera quan li van demanar que no gravés de cara als participants no hagués pogut baixar la càmera un moment i preguntar perquè no. Potser ho va fer i llavors em pregunto per què no ens explica què li van respondre. Em pregunto, si no els ho va preguntar, va ser per què no va poder o per què no se li va passar pel cap de fer-ho. Em pregunto per què la responsable del mitjà de comunicació equipara l’agressió al càmera a una agressió racista i per què va decidir que era important explicar aquest tros de realitat sense donar-nos context.

Em pregunto tot això i no em cabia en un tuit.

Deja un comentario

Archivado bajo General

Deja un comentario